 EL SECÀ I LA MUNTANYA
Com és comú a l’àmbit mediterrani, a la vora de les
estretes franges costaneres ocupades per hortes
i marjals, el territori valencià comença a elevarse
per tal de constituir el secà i la muntanya.
Trobem primer els secans, de relleu encara suau
però on ja no arriba l’aigua amb la regularitat
que té a les hortes, factor decisiu per a veure un
canvi contundent en conreus, densitat de població
i formes d’habitatge. Tot seguit hi apareix la
muntanya, els extensos espais de relleu trencat de
l’interior que configuren una bona part del territori
i que han posat a prova la destresa dels seus
habitants per a fer-los productius.
Al cas valencià, el secà i, sobretot, la muntanya
conformen un autèntic «contrapés» o, si es
prefereix, una «dualitat» amb les hortes i les
marjals. Així, i malgrat l’existència d’alguns
nuclis poblacionals d’importància històrica i, fins
i tot, industrial, com ara Alcoi o Morella, el secà
i la muntanya valencians han estat molt menys
poblats que les planures costaneres, densament
urbanitzades. D’altra banda, front a les amples
hortes del pla, la dificultat del terreny ha obligat
en la majoria dels casos a aprofitar al màxim
els vessants, bastint un paisatge de conreu a
partir de terrasses (bancals) tot fent un hàbil ús
de l’abundantíssima pedra que hi ha a l’abast.
Alhora, secà i muntanya han estat poc partícips
en la creació de l’imaginari valencià més popular
i conegut. Elements com ara el mas, l’oli, el vi o la
fàbrica tèxtil, cabdals en moltes d’aquestes zones,
han tingut històricament escàs pes en allò que
s’entén com a «típicament valencià».
Les sales de l’exposició dedicades al secà i la
muntanya s’organitzen en dos apartats: l’un centrat
en els conceptes i l’altre en els objectes. Al primer
s’hi mostren un grapat d’idees que el museu
considera definidores: l’extensió dels espais, el
paper de la pedra en sec en la construcció del seu
paisatge, la protecció de la casa, els vincles entre
el que allí es produeix amb el consum de les planes
litorals, l’emigració de les dones que anaven a
servir a les ciutats, o la desconeguda figura del
fadrí dels pobles de l’interior.
A la sala d’objectes, vora cent-cinquanta peces
s’han penjat del sostre, recordant la disposició
que molts estris han tingut —i de vegades encara
tenen— a les andanes i pallisses de les cases. Dues
taules centrals concentren els objectes vinculats
a l’habitatge i a la convivència. Entre molts altres,
una bóta de vi, destrals i aixades, un forcat, un
buc, una esquella i una làpida, però també un
senyal contra incendis o una motxilla, ens ajuden a
comprendre el secà i la muntanya d’abans i d’ara a
través de la seua cultura material.
ELS ESPAIS
Tota pedra fa paret
Si el mirem en conjunt, el territori valencià
és fonamentalment de secà i, sobretot, de
muntanya. La meitat de les seues terres estan
per damunt dels 500 metres sobre el nivell del
mar, i, encara més, el 20 per cent ho estan per
damunt dels 800! La concentració històrica
de ciutats i població a la franja costanera i el
desenvolupament de fenòmens com el turisme
de platja han provocat sovint una imatge diferent
del territori.
No obstant el seu oblit, secans i muntanya són
escenaris claus on s’han desenvolupat trets
culturals que solen ser més rellevants que
coneguts. L’ús de la pedra en sec és sense
dubte un d’aquests trets. En una tasca tan
silenciosa com contundent, un inimaginable
volum de terra i pedra s’ha anat removent i
recol·locant, a la cerca d’un pam de terra per a
plantar vinya, cereal, llegums o conreus arboris
com els garrofers, els ametlers o les oliveres.
Tot generant espais de conreu no massa grans,
a vegades minúsculs —enlairats fent escales
als vessants més difícils—, limitats per una
complicada mecanització i sempre escassos de
productivitat.
Una densa xarxa de camins —la majoria de
ferradura— i assagadors estructuraven camps
i pobles al llarg d’un territori ple de mallades,
foies, barrancs, llomes, dreceres, pics, penyes,
serres i serretes. Aquests i altres semblants
formen el rovell de l’ou, la part principal del
topònims valencians. Descriuen els paisatges
predominants, paisatges difícils que han estat
profundament transformats i aprofitats pels
homes i les dones del secà i la muntanya
valencians.
HABITAR
Quan vulgues ta casa obrar, per maig has de començar
L’habitatge a les muntanyes i el secà valencians presenta
múltiples tipologies: cases-torre, masos, xicotetes cases
camperoles, heretats, cases amb riurau, cases-cova, cases
amb volta… però quasi totes tenen una característica comuna,
el sistema compositiu clàssic del món agrari europeu, és a dir,
diferents variacions del conjunt format per la vivenda i aquells
elements necessaris per a l’aprofitament dels recursos que
l’envolten, com corrals, pallers, aljubs, eres, safarejos i, fins
i tot, capelles. Es tracta d’un habitatge amb una importància
cabdal per a la subsistència econòmica dels seus habitants;
dispers i aïllat, i també agrupat en denes, aldees, barris, pobles
i, fins i tot, ciutats. Però hi ha altres muntanyes i altres secans
no agraris, el de les colònies industrials com la Fàbrica Giner
a Morella, els pisos obrers o les cases modernistes d’Alcoi
i també el de l’oci i el descans, el dels balnearis, les cases
d’esbargiment de la burgesia o les muntanyes plenes de xalets.
A la sala de conceptes es destaca una de les funcions
fonamentals de la casa respecte a aquells que l’habiten: la
protecció. És esta una funció de la vivenda que és ací on es
mostra de forma més evident, tant per la climatologia extrema
com pels riscos que suposa l’aïllament. Gruixuts murs de
pedra, masos quasi fortificats d’origen medieval protegits del
fred vent del nord als vessants de les muntanyes o als peus
de les valls, o reixes a les finestres, són alguns dels elements
mostrats. Però també la protecció simbòlica de les creus en els
murs del corrals, les urpes de voltor clavades a les portes que
avisen els predadors que no són benvinguts…
Reciclar, reduir, reutilitzar o reparar són pràctiques que ara
ens semblen imprescindibles en una societat que genera més
residus dels que pot gestionar d’una manera sostenible i amb
uns hàbits de consum basats en el fet d’adquirir, consumir i
llançar productes. Estes pràctiques, ara conegudes com la
Regla de les Tres Erres de l’Ecologia, són en realitat velles
rutines emprades fins fa poques dècades, oblidades en temps
de bonança econòmica i recuperades ara a causa d’un major
grau de conscienciació ecològica i d’una situació econòmica
menys afortunada. Estes pràctiques es mostren a la sala
d’objectes: llibrells adobats, roba apedaçada, bucs de suro amb
pedaços de cuir i llauna o sabó elaborat amb el greix sobrant de
cuinar en són alguns exemples.
TREBALLAR
El treball és la millor corbella per a
segar el temps
La muntanya i el secà valencians han sigut tradicionalment una variada font de
recursos naturals, dels quals els seus habitants s’han servit per a l’obtenció de
productes amb què autoabastir-se o comerciar amb altres zones del territori. Amb
tot, i a pesar de la seua diversitat, la veritat és que cap d’ells no és abundant, per la
qual cosa s’han vist obligats a recórrer a la pluriactivitat per a poder sobreviure.
El carbó, la calç, l’algeps, la fusta, la recol·lecció de la mel, el treball de les
fibres vegetals, la neu, l’agricultura o la ramaderia han estat algunes de les
activitats sobre les quals s’ha estructurat l’economia de la zona. L’habitant
d’aquest territori es veu doncs obligat a treballar en diferents àmbits, primer
per a assegurar la seua supervivència, però també pel fet que l’escassa
densitat de població —en especial en la muntanya— deixa escàs marge per a
l’especialització.
La major part dels treballs realitzats en aquests àmbits tenien cabuda en el
marc de la família i de la comunitat. Així, al mas, el treball relacionat amb els
animals domèstics i la casa és principalment femení; l’atenció del bestiar es
vincula als infants, i l’agricultura i l’explotació del bosc correspon a l’element
masculí. També les tasques que requereixen una gran quantitat de mà d’obra es
nodreixen de l’ajuda que poden proporcionar els veïns o els parents. Es tracta de
treballs no retribuïts però sí compensats per una relació de reciprocitat.
La muntanya i el secà no són sempre sinònim d’espais degradats
econòmicament. Cal apuntar per exemple la importància històrica de la
ramaderia transhumant, o la industrialització de les comarques de l’Alcoià
i el Comtat, encara present. En efecte, a pesar dels condicionants naturals
adversos per al desenrotllament per l’agricultura i la ramaderia (altitud, violència
dels pendents, climatologia, etc.), és cert que també hi ha avantatges que no
estan presents en altres zones, com l’abundància de pastius i l’exuberància
energètica en forma de disponibilitat de cursos d’aigua, fusta, minerals o carbó
vegetal. Precisament la presència de l’aigua va ser un factor crucial per a la
indústria de la muntanya alacantina, convertida en motor fabril del territori
valencià, encara que també trobem interessants exemples a Vilafranca, Morella
o Énguera. El secà, per la seua banda, ha esdevingut en l’àrea productora per
excel·lència dels cultius de la triada mediterrània: el blat, l’olivera i la vinya, i un
dels seus productes, el vi, s’ha convertit en una de les activitats de major vocació
exportadora de les nostres terres.
CONVIURE
Gent de muntanya, qui la perd la guanya
L’antropòleg Radcliffe-Brown ens va mostrar que les cerimònies
són el vincle que manté unida la multitud i, si desapareix el vincle, la
multitud cau en la confusió. Per a viure junts, és a dir, per a conviure,
les comunitats, els grups i les societats generen ritus i cerimònies
que agermanen els individus i els fan sentir-se part d’una totalitat,
accentuant així el sentit de grup. Nàixer, casar-se i morir són fets que
generen ritus de pas importants per als individus i cadascun d’ells porta
les seues cerimònies associades. La missa de purificació per a les dones
que havien donat a llum; el ball per al jovent de les poblacions o la dansa
del vetlatori a la mort d’un albat en són algunes de les més significatives.
Com en moltes altres societats, a la societat tradicional valenciana del
secà i la muntanya, la separació de sexes és fortament assenyalada:
a l’església, a l’escola, al bar, a la plaça o al safareig homes i dones
s’agrupaven de manera segregada, creant unes fronteres que no podien
ser traspassades sense conseqüències. Donades aquestes actituds i
aquests espais exclusius i excloents, el ball, cerimònia cabdal en aquests
indrets, s’erigia com l’encontre formal entre sexes i socialment aprovat.
El ball era així l’avantsala del casament perquè, malgrat que no tot
era casar-se, el matrimoni ha estat molt rellevant en aquesta societat.
Tanmateix, hi assistien homes que per diverses raons mai no es casarien
(vinculació a la terra, estratègies matrimonials, èxode femení, desprestigi
de la figura del llaurador...); són els fadrins, que tot i no aparèixer
habitualment, han estat part essencial d’aquests grups socials. També
acudien al ball les dones que havien emigrat a «posar-se en amo» a les
ciutats. Boniques i modernes i adoptant els signes externs de la vida
urbana, sovint ja eren inaccessibles per als fadrins del poble.
Tot plegat, fadrins, dones que marxaven a servir en famílies benestants,
o nàixer i morir a casa, han estat massa vegades fenòmens invisibilitzats,
expressions d’un món en transició que a hores d’ara ja s’ha esvaït.
Conèixer-los resulta cabdal per tal de transformar aquests sabers dels
nostres avantpassats en experiència, a fi de conviure en aquesta, la
nostra societat, filla d’aquella i mare de la que vindrà.
 |